Humor Gráfico, L'Avi, Lidia Sanchis, Número 95, Opinión
1 comentario

Una veu pròpia

Por Lidia Sanchis / Ilustración: L’Avi. Viernes, 23 de marzo de 2018

@lidia_sanchis

El dia que vaig perdre la veu vaig sentir una fredor com si ja fóra hivern i no la càlida i suau tardor que estàvem tenint fins eixa data. En realitat no la vaig perdre sinó que em la van furtar. Com un lladre que t’assalta enmig de la nit i et roba allò que ets tu, allò que et caracteritza, la facultat de fer vibrar les cordes vocals en eixir l’aire expel·lit pels pulmons; la facultat de dir-li a algú que l’estimes o que no; la possibilitat d’expressar què vols ser en la vida, els somnis i els malsons; la fortuna de poder dir que sí o que no, la immensa sort de poder triar  i manifestar eixa elecció amb un crit, si cal, si et ve de gust, si et dóna la gana. Així em la van arrabassar.

El dia que em van furtar la veu, una gelor intensa em va recórrer els músculs, em va congelar la sang a les venes i em va estrényer el coll fins que quasi em vaig quedar sense respiració.

El dia que la ràdio va emmudir i la meua veu ja no es va escoltar per cap racó del nostre xicotet i maltractat país, també van fer callar moltes altres veus, sons aguts o greus, timbres alts o baixos que ens contaven la vida només en prémer un botó.

El dia en què un home va decidir que ja estava bé, que fins ací podíem arribar, que era hora de callar i no dir ni una paraula més, que només ell era l’amo i senyor de les paraules i que la meua només era una veueta -dolça, senzilla, submisa, domesticada-, els polsos em van bategar com si algú m’estiguera colpejant amb una barra de gel al cap.

Perquè la meua era una veu femenina, una veu càlida i pròxima, que salvava distàncies i trencava murs. Eixa veu lluminosa que, a pesar de tants entrebancs, era capaç d’alçar-se entre la foscor i volar més alt, on el cel és més blau; allí on no arribaran mai els qui només miren al terra.

Però encara en queden, encara hi ha una veu, que són moltes veus alhora, com eixos febles fils que, tots junts, formen una gruixuda corda capaç d’arrossegar un vaixell, nugar-lo fort a un norai i impedir que s’endinse sense rumb en la immensitat de la mar. Eixa única veu és la de les dones que caminen amb els peus al terra però amb els ulls clavats al punt més brillant del cel. Dones que són ames de la seua veu, amb la qual poden dir que sí i poden dir que no. Segons els vaja de gust.

*El texto forma parte del libro En minoria. Cròniques d’una desigualtat, editado por Adona’t 

*****

Si te ha gustado puedes visitar nuestra página oficial de Facebook o Twitter.

L'Avi

@AviNinotaire

1 Kommentare

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *