Humor Gráfico, L'Avi, Lidia Sanchis, Número 93, Opinión
Deje un comentario

Valencià per a principiants

Por Lidia Sanchis / Ilustración: L’Avi. Viernes, 23 de febrero de 2018

@lidia_sanchis

Interior. Dia. Estació del Nord de la ciutat de València. Una senyorona de les de la capital de tota la vida monopolitza l’atenció del taquiller perquè li està reclamant el bitllet que la màquina expenedora –diu ella– no li ha donat. Porta almenys cinc minuts esbroncant l’home que, molt amablement, li intenta raonar el que ha pogut passar i què ha de fer per a solucionar-ho. Però la dona és sorda a les explicacions del treballador de la Renfe i no desisteix de la seua actitud, a pesar que s’està formant una llarga cua de gent que també té pressa per comprar el bitllet. La senyora, amb un perfecte castellà i amb un to de veu més alt del que seria normal, amolla un “si no estuvieran todas las instrucciones de la máquina en valenciano, ese idioma de paletos, hubiera entendido lo que tenía que hacer”. En escoltar eixa grolleria, un adolescent que fa cua darrere d’ella no té més remei que queixar-se amb un “ara tindrà la culpa el valencià que vosté no sàpiga comprar un bitllet de tren”, a la qual cosa, la dona li respon amb un maleducat “¿acaso te he preguntado a ti algo? ¿te estoy hablando a ti? Pues cállate”. Finalment, la senyorona abandona la fila amb el seu bitllet a la mà i el seu monolingüisme al cervell camí de qui sap quines pàtries per defensar.

Interior. Dia. Oficina de la Seguretat Social d’una ciutat mitjana de la Plana Baixa. La gent fa cua pacientment perquè una mena de rellotge va marcant els torns amb els quals els funcionaris els atendran. Són dos els funcionaris i moltes les persones que esperen; algunes d’elles, dones estrangeres vestides amb roba tradicional i el hijab cobrint-los els cabells. El rellotge marca un nou torn i una dona de negre de cap a peus intenta explicar-li a la funcionària que el seu home està malalt, que no pot treballar, que ha reclamat algun tipus d’ajuda però que no s’aclareix amb els papers. Amb condescendència, la funcionària li diu al seu company: “Has escoltat, Manolo? Diu que el seu home no pot treballar! Ha ha ha! Jo sí que estic malalta i per a jubilar-me ja!”. La treballadora pública es dirigeix a una altra dona estrangera: “¿Tú la entiendes? Pues explícale que aquí no se piden esas ayudas, que se vaya al Inem o a otro sitio, pero que aquí no es”. La segona dona li fa una breu explicació en el seu idioma i ella ix de l’oficina amb tot el pes de la supremacia lingüística damunt dels seus muscles.

Els homes romanesos i les dones roses no escapen tampoc al seu ampli ventall de grosseria ètnica. Una jubilada sueca, resident al nostre país, intenta resoldre alguna dificultat en el cobrament de la seua pensió. Ho fa en perfecte castellà i amb infinita calma. Quan tots les gestions semblen esgotades, pregunta: “I podria cridar per telèfon al Ministeri de Treball suec?”. Com si hagueren estat testimonis de l’acudit del segle, funcionària i funcionari deixen anar una altra sonora riallada. “Diu que cridar a Suècia! Doncs sí, home, només faltaria això”. La dona matisa, encara que havia quedat clar per tots els qui assistien a l’escena: “Dic si puc cridar jo. Des de la meua casa”.

Una de les primeres coses que vaig saber al voltant de les llengües és que tenen un poder infinit. Que cadascú de nosaltres som allò que pensem que som. I que els nostres raonaments estan formats per paraules: elles transformen els sentiments –irracionals– en productes racionals, en pensaments, que són una funció superior del cervell. Aquest aprenentatge l’he intentat transmetre a qui m’ha volgut escoltar: si escrius malament, penses malament; si parles erròniament, les teues idees són també equivocades. I a l’inrevés. La parla és la nostra manera d’estar i d’explicar-nos el món. La dona de l’Estació del Nord se sent superior perquè domina el que ella considera una llengua de prestigi, mentre que la funcionària de l’INSS també se sent moralment superior perquè les persones a les quals atén desconeixen el seu idioma i això –creu ella– justifica la burla i la condescendència: si no saps parlar com jo és que eres pitjor que jo.

Amb la llengua podem expressar la nostra estima cap a altres persones. És una cosa que sabem molt bé els amants. Com poden manifestar el que senten, açò que de vegades fa explotar el cor, si no és amb la paraula? Perquè estimar en silenci només està a l’abast de persones extraordinàries. Ara, que estic estudiant anglés –un idioma que em converteix cada vesprada de dimarts i dijous en una xiqueta de Primària–, em sent com la dona àrab que feia cua en l’INSS d’eixa ciutat de la Plana Baixa. I això que he aprés ja a dir I think of you.

*****

Si te ha gustado puedes visitar nuestra página oficial de Facebook o Twitter.

L'Avi

@AviNinotaire

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *