Humor Gráfico, L'Avi, Lidia Sanchis, Número 43, Opinión
Deje un comentario

Dissabte de reflexió

Por Lidia Sanchis / Viñeta: L’Avi

LIDIA SANCHIS buena

Lidia Sanchis

Des de fa molts anys, els dissabtes previs a les eleccions, reflexione. Reflexione, per exemple, sobre aquella primera vegada –quan encara la paraula crisi només estava en els llibres d’història i sonava a cosa antiga, a cosa passada, com “la crisi dels míssils” o “la crisi de 1929″–, quan una nit d’insomni vaig treure el cap per la finestra i vaig veure un home que furgava dins d’un contenidor. L’home, que tindria l’edat de mon pare, va trobar un tros de pizza, crec que en bon estat perquè anava dins de la seua caixa, i la va dipositar dins d’un carret de la compra que portava, amb summa delicadesa. De sobte vaig imaginar eixe home, que podria ser mon pare, arrossegant el seu carret, la seua vida en eixe carret, arribant al lloc on anava a passar la nit –un banc del parc o, amb molta sort, un racó tibi baix d’algun pont o d’un caixer– i buidant el contingut: la pizza, algunes verdures músties, algunes sabates desgastades, algun jersei ple de borrissol. Potser tinguera néts; potser algú l’estigués esperant com qui espera el diumenge després d’una llarga setmana laboral. Llevat que per aquell home “diumenge” i “laboral” eren unes paraules tan buides de significat com ho estava el carret ple de misèria que arrossegava pels carrers de Castelló.

Mentre guaitava per la finestra i observava aquell home que podria ser mon pare furgant en el contenidor; mentre estava refugiada dins de casa, al caliu de la casa, de la família, del treball i dels amics i ell estava fora exposat al fred i a la calor, a la misèria i a la mala sort, a la solitud, a l’abandonament, a la pobresa que suposa arrossegar la vida dins d’un carret; mentre tot això passava vaig sentir que la distància entre ell i jo era molt més gran que eixos pocs metres que separaven la meua finestra i el seu contenidor.

Però la paraula crisi va deixar d’estar en els llibres d’història i va acabar instal·lant-se en les nostres vides fins els punt que alguns de nosaltres vam començar a notar que el caliu de la casa (quina casa?), de la família, del treball (quin treball?), dels amics no era suficient perquè no donava l’abast per a tanta gelor. Vam començar a sentir que aquella distància entre l’home que arrossegava un carret i que em semblava tant a mon pare, s’havia reduït d’una manera molt perillosa.

Des d’aleshores, reflexione. En com podem canviar les coses. En com podem acurtar la distància entre la misèria i les persones. En quin és el futur que vull per als meus tres fills que tenen un iaio que s’assembla tant a un home que arrossega un carret on guarda tota la seua vida de fracàs. On guarda tots els nostres fracassos.

*****

Si te ha gustado puedes visitar nuestra página oficial de Facebook o Twitter.

L'Avi

L’Avi

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *