Humor Gráfico, L'Avi, Lidia Sanchis, Número 36, Opinión
Comentarios 6

RTVV: Metonímies i màrtirs del periodisme

Por Lidia Sanchis / Viñeta: L’Avi

LIDIA SANCHIS buena

Lidia Sanchis

Entre les figures literàries que primer vaig aprendre en l’escola està la metonímia. Veuran, és una cosa molt senzilla: és allò de “la parte por el todo” que es diu en castellà; és a dir, anomenar Danone al iogurt. Quan llisc opinions al voltant de RTVV i les notícies que arriben sobre les intencions del Consell (això sí, cada dia una de nova) de fer un Canal 9 sense treballadors (ni nous, ni vells) de seguida em ve al cap la mateixa paraula: metonímia! A mi em sona com una acusació, com un dispar. Però pot ser sols una definició que li queda gran a una humil redactora de Ràdio 9 a Castelló (“De la ràdio! A Castelló! Però aquesta què sabrà”. No dissimulen: sé que ho estan pensant).

Malgrat tot, fins i jo tinc opinió, o unes quantes, què li anem a fer, que es reafirmen després de la lectura de cada nou article sobre el ‘cas’, com el que Víctor Maceda ha escrit a La Veu del País Valencià. La primera de tot és que pensar que l’antiga RTVV són només els seus periodistes és una incorrecció, una acusació, un dispar… i una metonímia. No cal afegir-hi res més.

La segona, que ni són tots bons els que en Radiotelevisió Valenciana han guanyat una plaça per oposició (un procés obert, al qual es podien presentar fins i tot els membres de la Unió de Periodistes o de l’Associació de Tècnics de Radiodifusió Comercial, per posar dos exemples) ni tots som roïns si no l’hem guanyada. Hi ha qui assegura que només es pot anomenar oposició al mètode de selecció pel qual es trien els metges, els professors i els jutges. Vostés mateix hauran pogut comprovar en alguna ocasió quina integritat tenen els metges, els professors i els jutges: és guanyar la plaça i de sobte ja són tots infal·libles, com el Papa. Això sí que són oposicions i no allò que es feia a RTVV, si ho sabré jo, que sóc periodista i em vaig presentar a diverses convocatòries de les de Canal 9 i ara he volgut ser professora… I he fracassat, clar. Probablement, serà una qüestió d’incapacitat mental meua i no d’un sistema i un mètode inadequats, que sols superen amb èxit els millors… i els més íntegres.

La tercera, que l’ampla majoria de treballadors que vam votar que sí a l’ERO som uns cap girats, que no sabíem el que féiem. O millor: que vam actuar pensant només en donar de menjar als nostres fills o, pitjor encara, en menjar nosaltres. Havíem d’haver votat tots que no i ens hagueren fet un monument a la plaça del poble. O dos. I ben prims i templats que quedaríem retractats. Sobretot, prims. Mai s’està prou prim, en opinió de Cocó Chanel… i dels que no pensen com nosaltres.

La quarta, la meua preferida, és que haver treballat a RTVV atorga un aura exclusiva: s’ha de ser d’una pasta especial per a no rebel·lar-se mai, abaixar el cap sempre, callar, mentir, deixar-se manipular, no denunciar, deixar-se assetjar i deixar-se violar i follar. Això només podia passar a Canal 9. El món del periodisme està farcit d’exemples que ho demostren. Són tants els periodistes íntegres que han anat al carrer per denunciar les obres il·legals d’una empresa privada, per exemple; sí, just d’eixa constructora que posa publicitat als seus mitjans. Jo en conec a carretades. I, al contrari, tampoc sé de cap professional d’un mitjà privat a qui hagen despatxat per publicar una fotografia d’un cap del Consell de festa amb uns mafiosos. Ni he conegut cap empresa periodística que haja fet un ERO per a llevar-se de damunt a treballadors, per la raó que siga, incòmodes. Molt menys he escoltat cap rumor sobre persones (homes, dones) que hagen utilitzat habilitats de fora de la professió per ascendir, per passar per davant d’altres més preparades o objectivament més valuoses.

D’altra banda, la integritat que es demana als treballadors de RTVV no s’exigeix en cap altre mitjà o molt menys en cap altre sector. Nosaltres, és clar, arrosseguem l’estigma de ser treballadors qualificats, als quals pagaven bé per la feina que feien. És a dir, per alguns som com eixes víctimes que han anat provocant i es mereixen el que els passa: no som de cap manera víctimes sinó culpables. A més, tota la societat, valenciana i espanyola, està farta d’eixir al carrer per a reclamar sous dignes per a professionals (siguen o no periodistes) que treballen al sector de la comunicació, que fan jornades de 10 i 12 hores i cobren menys del salari mínim; eixos que en hivern s’envolten amb la bufanda de la integritat, ja que no tenen un altra cosa per a no passar fred. Sembla com si els periodistes dels mitjans privats, tan exigents a l’hora de reclamar santedat als seus companys de la “cosa pública”, oblidaren els seus principis incorruptibles quan toca parlar i escriure de trapasseries i escàndols de les poderoses empreses que els donen de menjar. Els diaris porten habitualment notícies sobre malifetes d’estos gegants. I en primera plana. No ho han vist? La professió està plena de periodistes digníssims que destapen corrupteles i corrupcions dels poders públics però als qui costa molt fer el mateix amb els poders privats que posen publicitat als seus diaris, televisions i ràdios.

També veig que tota la societat, valenciana i espanyola, està cansada, de tantes vegades com ho ha fet, d’eixir a protestar perquè els mitjans privats es pleguen als interessos d’empreses privades i, del que és pitjor, a les necessitats dels poders públics. Podria posar noms i fets concrets, però no ho faré. No serviria de res perquè ací del que es tracta és de seguir atacant els treballadors (sobretot els periodistes, clar) de RTVV ja que ells són, o semblen ser, els guardians de la dignitat de la professió periodística; els únics als quals se’ls exigeix ser dignes, denunciar, negar-se, cridar i no callar. Per cert, uns treballadors que estaven a les ordres dels caps nomenats per successius governs de la Generalitat; uns governs que hem anat triant els ciutadans d’acord amb el que ens anava convenint. Així que, en tot cas, RTVV ha estat incrustrada en una societat malaltissa i pudenta de la qual este mitjà de comunicació no ha sigut més que un reflexe. Per tant, a l’hora de repartir les culpes, per favor, no ens tireu tota la merda a nosaltres.

La dignitat és una qualitat que u es guanya cada dia; per tant, cadascú de nosaltres, que sabem quin ha sigut el nostre comportament durant els anys d’existència d’esta empresa pública, haurem de fer examen de consciència. Però com a col·lectiu d’ex treballadors tenim el mateix dret a reclamar consideració que els de la Coca-Cola o els de Sintel. Estic segura que entre eixes persones també hi havia que feien vergonya aliena.

Per acabar (al menys per hui, perquè este és un assumpte que no sembla tindre final) he de dir que respecte molt la Unió de Periodistes del País Valencià, el mateix que qualsevol organització professional. Està bé que haja elaborat un document sobre què s’ha de fer amb la nova radiotelevisió valenciana: és una opinió més, que afecta essencialment els seus futurs i presents periodistes afiliats. Perquè, cal insistir, RTVV no ha sigut ni ho serà mai només els seus periodistes. Ara bé, malgrat que considere eixe document digne d’estudiar amb atenció, així com les propostes que ha fet, entre d’altres, la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià (MESAV), no puc entendre per què ha de ser la Unió de Periodistes la que haja de traçar el camí per a la creació de les futures ràdio i televisió valencianes. Fins i tot els seus mil afiliats (pam dalt, pam baix) tenen menys pes específic que els mil sis-cents acomiadats de RTVV. En tot cas, la de la Unió serà una visió més d’una situació complexa, tan complexa que sembla que ningú sap per on començar.

Tampoc entenc per què Maceda escriu en La Veu, referint-se als que s’han d’ocupar (és a dir, han de treballar) en la nova televisió i ràdio públiques, que “de qualsevol manera, els qui sobretot han d’aspirar a accedir-hi són els milers de periodistes que han fabricat les diverses facultats valencianes els últims lustres, en molts dels casos sobradament preparats i plenament adaptats a les noves tecnologies de la informació”. En llegir-ho, de seguida he pensat en l’ERO de El País, on van acomiadar periodistes tan reputats com Javier Valenzuela o Ramón Lobo amb l’excusa que no dominaven les noves tecnologies, ni eren actius a les xarxes socials. Què vol dir el periodista amb sobradament preparats i plenament adaptats? Tal vegada parla d’alguna cosa que no és necessària per tal de fer la feina per a la qual van ser contractades eixes persones? Han de saber desviar la trajectòria d’un satèl·lit amb un smartphone a la mà? Produir magdalenes en sèrie pressionant un botó? Seriosament ho pregunte: a què es refereix? Fa molts anys que vaig estudiar Periodisme. Com totes les persones, treballen al sector que siga, m’he hagut d’adaptar i aprendre noves eines senzillament perquè visc en un món nou, molt diferent a aquell que em van ensenyar els llibres de la facultat. Ara bé: ser periodista vol dir alguna cosa més que saber manejar-se en Facebook, Twitter i Instagram i saber utilitzar expressions com trending topic, link, hashtag i followers. No comprenc, per tant, per què les persones que han nascut unes quantes dècades després que jo han de tindre més dret que jo (i que mil sis-cents més) a ocupar un lloc en la futura RTVV o en qualsevol altra empresa. Per exemple, en eixa on escriu el company Maceda. Les facultats de Periodisme estan fabricant a tota màquina milers de periodistes, en molts casos, sobradament preparats i adaptats a les noves tecnologies. Doncs bé, n’estic d’acord. Són gent que ha nascut amb un iPad sota el braç mentre que jo només vaig mamar metonímies. També vaig treballar quinze anys a Ràdio 9. I, pel que sembla, eixos dos mètodes de nutrició m’incapaciten per a seguir guanyant-me la vida dignament com a periodista.

*****

Si te ha gustado puedes visitar nuestra página oficial de Facebook.

L'Avi

L’Avi

 

6 Kommentare

  1. Longi dicen

    Molt bé, Lídia. Només amb les noves tecnologies no es pot ser periodista, cal saber contrar bé les coses que passen i raonar-les.

  2. jose dicen

    Yo lo único que les diría a esos periodistas “sobradamente preparados” que están pensando en que ójala no dejen volver a los que estaban “pa ponerme yo” es que muy bien VAMOS A COGERLOS A ELLOS.

    Eso sí solo con una condición: que firmen un papel en el que aceptan que cuando lleguen a 50 años de edad y por tanto ya no sean “sobradamente preparados” se les pueda pegar una patada en el culo, a la puta calle y a tomar por el lugar antes indicado a buscarse la vida.

    Eso es lo que se piensa hacer ahora.

  3. Pingback: RTVV, on estem? » Reportatge » Revista Tresdeu

  4. deepues de leer todo el texto casi mejor que no se vuelva a abrir canal nou que se comience desde cero cuando sea, el año que viene el otro o cuando sea pero que se haga como dios manda

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *